Context

El context dels anys de María Montessori és caracteritza perquè va ser testimoni de molts canvis tant polítics com socials. Un d’ells va ser l' inici de la Segona Revolució Industrial,aquesta revolució ve donada perquè el progrés esta fonamentat per modificacions en les formes d’organitzar el treball ,per les noves possibilitats de finançament i per els principis ecològics i tecnològics.

També coincideix amb el creixement d'Estats Units, en detriment d'Europa i en l’enfortiment de l'educació pública i l'assegurament del control estatal de l'ensenyament. Per aquesta raó, neixen diversos corrents de l’escola nova a diferents llocs d’Europa.

El segon terç de la vida de María Montessori és caracteritza perquè consagra els seus mètodes i comença a publicar les seves obres i les seves idees. Les aplicacions del mètode s’estenen gràcies a l’ajuda de Joan Palau, de la seva residència i per últim pels seus viatges.

A més s’empitjoren les tensions entre l’estat i la església i finalitzen amb la consolidació de governs burgesos laics .Com a conseqüència hi ha una gran expansió pedagògica.

Per últim,María decideix viatjar cap a holanda perquè amb la implantació de la Dictadura franquista qualsevol intent d'experimentació educativa queda descartat atès que hi ha una unificació que exigeix el règim en matèria escolar. Cal destacar que és una època de prosperitat econòmica, d'invents i descobriment.

Biografia

Maria Montessori (31 d’agost de 1870- 6 de maig de 19652), va ser una educadora, científica, metgessa, psiquiatra, filòsofa, psicòloga, devota catòlica, feminista, i humanista italiana. Va néixer a Chiaravalle, província d’Ancona, Itàlia, en una família burgesa catòlica. La seva mare Renilde Stoppani, li va transmetre les seves inquietuds filosòfiques, mentre que el seu pare Alexandre era militar de professió i molt estricte.

Va estudiar enginyeria als 14 anys, després biologia i per últim es acceptada a la Universitat de Roma, per estudiar Medicina. Es va graduar l’any 1896 com la primera dona metgessa a Itàlia. Va ser membre de la Clínica Psiquiàtrica Universitària de Roma. Més tard, va estudiar Antropologia i va obtenir un doctorat en Filosofia, època en la que assisteix a un dels primers cursos de psicologia experimental.

De la relació amb Giusepe Montesano, psiquiatra i professor seu, va néixer el seu fill Mario. La profunda desil·lusió que li va causar l’abandonament del metge, va portar a Maria Montessori a afiliar-se al moviment feminista del que va ser representant a nivell nacional i internacional.

Tot i que el règim de Mussolini la va distingir com a membre honorari, va acusar públicament al fascisme de “formar a la joventut segons els seus motlles brutals” i a convertir-los en “petits soldats. Abandonà Itàlia l’any 1933 al ser clausurades les seves escoles i se’n va anar a Barcelona, on va estar vivint un temps, i després es va establir a Holanda amb el seu espòs i fill. Va tornar a Itàlia l’any 1947 per ajudar a la reorganització d’escoles i reprendre les classes a la Universitat de Roma.

Es va interessar per l’educació dels nens amb deficiències mentals i aplicà mètodes experimentals aconseguint que aquests nens aprenguessin a llegir i a escriure. Va desenvolupar els seus propis mètodes que aplicà més tard a tota classe de nens. A través de la seva pràctica professional va arribar a la conclusió de que els nens “es construeixen a si mateixos” a partir d’elements de l’ambient i, per comprovar-ho, va tornar a les aules universitàries a estudiar psicologia.

Va fundar la “Casa dei Bambini” i allà desenvolupà el que després s’anomenaria mètode Montessori d’ensenyança.

L’any 1949 es va establir definitivament a Amsterdam, i aquell mateix any publicà el seu llibre “The Absorbent Mind”. Al 1950 va ser anomenada doctora honoris causa per la Universitat d’Amsterdam. En tres cops va estar nominada pel Premi Nobel (1949, 1950, 1951).  Va morir a Holanda l’any 1952, als 82 anys, però el seu pensament segueix viu en moltes institucions al voltant del món, que apliquen el seu mètode.

Influències

Montessori sempre va tenir molt present els treballs de dos metges francesos: Jean Itard (1774- 1838) i Eduardo Séguin (1812-1880). Itard és el pare de la nova pedagogia. Declara la importància de l’observació dels infants i crea diferents materials per ajudar el nen a desenvolupar-se i a aprofitar totes les seves facultats. Séguin buscava les causes de les deficiències mentals. Ell pensava que la deficiència mental provenia de la manera com l’ésser captava la informació. Va crear materials que podien ajudar els nens a estimular els sentits, ja que Séguin deia que “qualsevol cosa que arriba a la ment passa pels sentits”. Aquests materials fomentaven també l’autoeducació i l’auto-desenvolupament. Séguin va demostrar que només amb els materials no n’hi havia prou, i que a més a més calia creure que un nen amb certes deficiències pot ser ajudat.

Montessori també va conèixer els treballs de Pestalozzi (1746-1827), un pedago suís que parlava de la importància de la preparació dels mestres i del vincle que s'ahavia d'establir entre l'infant i el mestre.

Mètode Montessori

L’educació segons Montessori: és una guia per aprendre a viure, els nens i les nenes aprenen tant si els guiem com si no ho fem: aprenen dels models, de la interacció amb l’ambient, d’ací la importància de l’adult com a model i de l’organització de l’ambient en el qual l’infant viurà i s’educarà.

El mètode Montessori el podríem sintetitzar amb aquestes màximes: 

-       L’infant s’ha de desenvolupar de manera global i per tant serà el centre de tota l’acció educativa. Aquest fet li permetrà formar-se tant en la vessant intel·lectual com en la personal.

-    Allò que és important és l’infant amb totes les seves individualitats i capacitats de desenvolupar-se i de realitzar una tasca.

-        Fonamenta els principis de llibertat, activitat i independència personal.

-         La independència personal va lligada a l‘estimulació de la disciplina activa. La disciplina activa és el fet que cada persona sigui capaç de comportar-se de manera raonable. Així també estimulem l’autocontrol que, un cop adquirit, facilita molt la convivència i per tant fa que tothom pugui treballar i viure en harmonia.

-       Per tal de treballar tots aquests valors no es realitzaran la majoria de les activitats de forma individual, sinó en grup. Així l’infant pot copsar no només el seu punt de vista, sinó que recull les idees bàsiques del seu entorn, les identifica, les diferencia, les associa, les recorda i crea i aprèn a defensar la seva visió de les coses. 

-     Crea un conjunt de materials que afavoreixen l’aprenentatge a partir dels sentits i permeten al nen treballar al seu ritme, investigar i crear.  

-          Finalitat: ajudar a l’infant a créixer com un nen feliç i fort.

Objectiu: aconseguir que l’infant se senti capaç d’actuar sense dependre constantment de l’adult amb la finalitat que amb el temps acabi sent una persona curiosa, creativa i capaç de pensar per si mateixa.   

• L’adaptació dels espais –escola, llar- a les necessitats de l’infant:

El principi de l'ambient idoni és essencial tant en la pràctica com en la teoria de la pedagogia montessoriana, ja que sense un ambient apropiat no es facilitarà a l'infant l'ocasió constructiva, l'estímul, la possibilitat de l'elecció lliure d'una activitat. És necessari, doncs, que tot ambient pedag`gic sigui estructurat amb una configuració unitària. Es refereix, per tant, a un ambient que ha de ser organitzat cuidadosament de cara al nen, dissenyat per fomentar el seu auto-aprenentatge i creixement. En ell es desenvolupen aspectes socials, emocionals i intel·lectuals i responen a les necessitats d'ordre i seguretat. També ha d'imperar el principi de llibertat amb límits on hi ha un grup d'infants de diferents edats sota el principi de respecte als altres i al medi ambient. Les caracterítiques d'aquest ambient permeten a l'infant desenvolupar-se sense la assistència i la supervisó constatn d'un adult. El disseny d'aquest ambients es basa en els principis de simplicitat, bellesa, ordre i unitat.

Els espais són lluminosos, càlids i propers a l'exterior i inclouen plantes, art, música i llibres.

Les aules eren organitzades en àrees de treball, quipades amb mobiliari i material -taules, cadires, llibreires...- equiparades a l'edat dels infants, on els materials estiguin en el lloc adequat, aconseguint una ràpida localització dels objectes. L'aula ha d'oferir al nen una estructura de confiança i seguretat en si mateix, li ha de permetre moure's amb llibertat i manipular el material. També comptaven amb zones obertes pel treball en el terra que promouen la llibertat de moviment i lliure trànsit dels petits. Tots aquests espais tindran un nivell de dificultat diferent per garantir el desenvolupament de tots els nens.

• Les pràctiques de la vida quotidiana com a mitjà per l’autonomia dels infants:

En les cases infantils de la pedagoga, l’infant es familiaritza amb els treballs domèstics quotidians, proporcionant-los l’oportunitat de realitzar “exercicis de la vida pràctica”. La pedagoga va donar-li gran importància a aquestes activitats, perquè les va considerar una part important de les primeres ocupacions infantils.

La llar, en la que viuen junts l’infant i els seus pares, esdevé un lloc adequat perquè el nen desenvolupi les pràctiques domèstiques. Tot espai educatiu és idoni per introduir l’infant en aquestes activitats –no únicament la llar-, sense necessitar de forçar-los. Més tard el joc quotidià cedirà lloc al treball real.

Aquestes activitats tenen l’objectiu d’aconseguir la independència, l’autonomia i l’autosuficiència, d’una manera progressiva i gradual, de l’infant a mesura que creix, per mitjà de l’atorgament de la responsabilitat.    

• La importància dels materials didàctics dins del marc educatiu:

Va crear un material didàctic específic pel seu mètode, un material didàctic per ensenyar, amb la finalitat de captar la curiositat del nen i guiar-lo pel desig d’aprendre. Aquest materials didàctics poden ser utilitzats individualment o en grups per participar en la narració de contes, converses, discussions, esforços de treball cooperatiu, cant, jocs al aire lliure i activitats lúdiques lliures. D’aquesta manera assegura la comunicació, l'intercanvi d'idees, l'aprenentatge de la cultura, l'ètica i la moral...elaborant uns valors funcionals,experimentals, d’estructuració i de relació. 

El nen fa coses per si mateix, i observa que aquestes creixen (plantes, animals...), obrint així la seva ment a la ciència. Els colors, la pintura, papers de diferents textures, objectes multiformes i les figures geomètriques de tres dimensions les inciten a l'expressió creativa.

A més dels materials didàctics, també en va crear de materials sensorials dividits pels diferents sentits:

Pel que fa al gust i l'olfacte podem trobar materials com les plantes i els perfums, que proporcionen la gamma de les olors. Aquí el material està constituït naturalment per productes culinaris, amb el complement d’una sèrie de pots amb substàncies oloroses, una altra sèrie idèntica ha de ser classificada per comparació, de manera que es pugui assegurar el reconeixement exacte de les olors.

En relació al tacte es té en compte el material Montessori tàctil, en totes les seves formes (tauletes i rugositats), així com el sentit tèrmic (ampolles amb aigua a diferents temperatures), a percepció de les formes, etc.                                                                                                         

Percepció diferencial de les dimensions, colors, volums i formes a través de la vista.

Finalment diferenciar els sons amb caixes metàl·liques, campanetes, xiulets i xilòfons amb la finalitat d’interaccionar amb el sentit de l’oïda.

 

         

• L’elecció lliure del treball com a via de motivació

La lliure elecció del treball és una característica fonamental en la pedagogia montessoriana, considerada com element clau perquè es produeixi la concentració i l’activitat formativa pròpia i imaginària. Únicament Maria Montessori ha aconseguit fer possible l’elecció lliure sense que es doni lloc al desordre, ja que era fonamentada en l’ordre i la disciplina. Així, doncs, els infants treballen segons la seva pròpia elecció, de manera individual o en grups.

L’autora utilitza l’elecció lliure per tal d’aconseguir el control de les pulsions i els desitjos de l’infant i per tal de despertar l’interés d’aquest.

La pedagogia montessoriana es basa en que l’infant ha de seguir, sovint, les indicacions de l’educador, ja que en la seva vida professional no tindrà la possibilitat de triar allò que vol duu a terme. Tanmateix, perquè això sigui possible és necessari aconseguir primer la voluntat i l’interès del nen, perquè únicament així, podrà, posteriorment, assumir activitats que no siguin del seu gust, posant en aquestes tota la seva voluntat.

• La formació lingüística a partir de la conversa

La actitud de Montessori enfront l’educació del llenguatge es basa en proporcionar una ajuda a l’infant de caràcter indirecte, és a dir, gràcies a un ambient lliure sorgeixen unes relacions entre els infants i entre els infants-educadors que origina un parlar natural. Així, doncs, l’autèntica formació lingüística sorgeix a partir de conversacions espontànies.

“El lenguaje, antes de ser escrito, es hablado, y lo es siempre” [1]

Durant els períodes sensibles del aprenentatge verbal, Montessori inicia les capacitats de la lectura i l’escriptura. L’alfabet mòbil i les lletres de “papel de lija” són el materials que utilitza la pedagoga per promoure aquetes capacitats.

---

[1] Helming, H. El sistema Montessori. Para un ejercicio de la libertad. 1970. Ed. Lluís Miracle. Barcelona pàg. 184

• La formació matemàtica des del joc

El material de l’autora permet a l’infant aprendre coneixements d’aquesta disciplina sense forçar l’objecte d’estudi, és a dir, des del joc, despertant així un major interès i permetent conèixer les formes bàsiques, les proporcions, el relacions regularment observades. Aquests materials preparen al nen, de manera indirecte, per a la posterior adquisició de coneixements matemàtics.

• La natura com element d’observació i experimentació

Per Maria Montessori lo important de la naturalesa, a l’àmbit educatiu, no es basa en tenir cura de les plantes a l’aula sinó, que els infants interaccionin directament amb la natura per via de l’observació.

“Vivir con la naturaleza, y no sólo conocerla, consituye el último descrubirimento de la pedagogía. Lo essencial es librar al niño de las amarras que le mantienen aislado en la vida artificial de las cuidades.” [1]

[1] Íbid. Pàg. 205

---

• El silenci com símbol de treball

La llibertat d’elecció de les activitats per part dels infants a les escoles de Montessori comporta un silenci més o menys profund, que no implica la paralització, sinó que està animat per la concentració i l’entrega personal de l’infant. Per tant, en aquestes aules no es força a que el nen parli ja que l’infant parla quan el treball li ho demana –per preguntar alguna cosa, comunicar-se amb algú...-. Així doncs, el veritable diàleg implica callar i escolar. En l’escola de Montessori no existeixen pauses ni estones de pati que s’imposin de manera rígida, sinó que els descansos sorgeixen de manera orgànica.

Mestres que segueixen el mètode

Un mestre que segueix el mètode Montessori ha d’ensenyar a cada infant de forma individual, tenint en compte les seves particularitats en tot moment. Contraposant el model conductista, els mestres d’aquest corrent no impartiran cap lliçó als seus alumnes, sinó que els guiaran i els ajuden a desenvolupar-se d’acord amb les dificultats que presenta cada un.

Podem donar ara la definició de mestre que donava Maria Montessori.

Mestre: persona que ha d’estar preparada internament (espiritualment) i externament (metodològicament. Ha d’organitzar l’ambient de forma indirecta per ajudar als nens a desenvolupar-se de manera estructurada.

 

Els infants són éssers rics i plens de coneixement i possibilitats, però per si sols els és difícil desenvolupar-los al complet, per això existeix la figura del mestre. Aquest ha de mostrar el camí que l’infant ha de seguir per desenvolupar-se, tenint en compte els diferents ritmes de desenvolupament. Aquesta individualitat que té la mestra vers a cada infant fa possible que a dins d’una mateixa aula puguin conviure infants amb ritmes d’aprenentatge diferents. 

Les “Case dei Bambini”

A principis del segle XX,  l’engineyer Talamo era el president de l’Instituto Romano dei Beni Stabili(Institut de Béns Immobles), i posava tota l’atenció en els barris més populars de Roma, i hi edificava grans blocs d’habitatges higiènics per a obrers. Cada bloc havia de posseir la seva escola amb una mestra resident al barri. Una amiga comuna de Talamo i Montessori suggerí que aquesta s’encarregués de l’organització pedagògica d’aquests centres. Es tractava de nens de tres a sis anys, fills de treballadors que en general eren absents de casa pràcticament tot el dia. Així fou com sorgí la primera Casa dei Bambini (Casa dels Infants), inaugurada el 6 de gener de 1907 al carrer Marsi numero 58 del barri de San Lorenzo. Així, en el marc d’una iniciativa social, començava en el terreny pràctic la carrera de Maria Montessori aplicant el seu mètode. Més endavant, la institució educativa es separaria de la institució social.

Ben aviat, el 7 d’abril del mateix any 1907, s’obria la segona Casa, al mateix barri de San Lorenzo. El 18 d’octubre de 1908, se n’obria una altra al barri obrer de Milà, a càrrec d’Anna Maccheroni, que després dirigí l’Escola Montessori a Barcelona.

A Catalunya, el mètode Montessori va tenir un ressò i una acollida molt particulars, en un moment particularment viu , discutit i socialment injust, però en canvi, creador: el noucentisme. El primer assaig del mètode el portà a terme Joan Palau Vera, a la Casa de Maternitat de Barcelona, per iniciativa del Consell d’Investigació Pedagógica de la Diputació i per encàrrec de la Junta de les Cases de Caritat i Maternitat. La implantació d’aquest mètode s’havia preparat acuradament a la Casa de la Maternitat el 29 de gener de 1914. En el mes de març, el Consell de Pedagogia de la Diputació no en tingué prou i va proposar la creació d’una Escola Montessori, demanant que per a dirigir-la es cridés Anna Maccheroni, la més acostada col.laboradora de Maria Montessori. Com a conseqüència de la dictadura de Primo de Rivera es va liquidar de manera exhaustiva l’escola Montessori de la Diputació, per les seves arrels catalanes. Pels volts dels anys seixanta, dues escoles a Barcelona: “Talitha”, dirigida per Maria Teresa Codina i “Ton i Guida”, dirigida per Maria Antònia Canals.

Pel que fa a la resta del món, també fundà una escola d’ensenyants durant la segona guerra mundial a l’Índia i l’any 1915, a l’exposició de Sant Francisco (Califòrnia), commemorativa de l’apertura de canal de Panamà, va tenir oberta durant set mesos una escola, les parets de la qual eren de vidre, per tal de que el públic pogués contemplar a tot moment el treball que feien 40 infants, nens i nenes de 3 a 6 anys, conduïts per una de les seves mestres. Als Estats Units gairebé es pot parlar d’un culte “Montessori”, entre 1911 i 1915.